Què n’és de polit, el nou senzill de Karlus

Karlus, un dels dos artistes eivissencs que fa uns dies va ser guardonat amb el Premi Sant Jordi Menció Jove atorgat per l’Institut d’Estudis Eivissencs per la seva participació al duet Púniks, presenta ara «Sa Tornada (Capítol 1)», el primer avançament del seu primer disc d’estudi.

Amb aquesta cançó, Karlus inicia un viatge de retorn en una peça evocadora, etèria i carregada de simbolisme. L’artista signa un senzill que és molt més que un tastet del disc: és un manifest sonor, un retorn emocional i espiritual a les arrels. Amb una lírica íntima i amarada de paisatge illenc, la cançó beu de la tradició popular —amb ecos de «Sona, Viola Sona», com ja va fer el 2021 amb la seva versió de «Jo tenc una enamorada»— i s’endinsa en un univers sonor delicat, amb sintetitzadors vaporosos, bossa nova minimalista i un crescendo emocional que culmina amb un gir amarg, inesperat i colpidor.

Amb treballs anteriors com «He llorado», «MTR» o «ARMADURA», l’artista ja apuntava maneres, traçant un camí personal fet de textures ambientals, melancolia lluminosa i sinceritat desarmant.

Amb «Sa Tornada», Karlus obre un nou capítol —madur, oníric i plenament inspirat— dins el seu univers artístic en expansió.

Hem parlat amb ell per telèfon perquè ens presenti aquesta nova etapa:

En aquest darrer senzill fas referència a la cançó popular «Sona, Viola Sona», que va cantar al seu dia el grup eivissenc UC. Quina importància té per a tu la música tradicional eivissenca, i d’on neix aquest interès per reutilitzar-la a les teves cançons?

UC feien peces pròpies i versions de cançons tradicionals. El meu interès no ve tant de voler portar aquestes cançons a l’actualitat per força, sinó perquè són músiques en eivissenc que he sentit tota la vida —a festes de poble i moments diversos—, i a mi em sembla un escenari potent que soni una viola mentre es torna a casa. Vaig intentar fer-ho una mica meu. No és tant una voluntat de modernitzar allò antic, sinó una manera d’apropiar-me d’aquests sons i imatges i fer-los part del meu relat.

El videoclip de «Sa Tornada (Capítol 1)» està gravat, en part, a la Fundació Joan Miró de Barcelona, un espai idoni per contemplar la ciutat i fer balanç abans de tornar a casa, a Eivissa. Al senzill cantes allò de ‘Que polit, m’has fet créixer’. Aquesta cançó és una despedida, un agraïment, un tancament d’etapa?

Miró i Barcelona tenen molta importància en aquest disc perquè tota la zona de Montjuïc representa, per a mi, la modernització de la ciutat arran de les Olimpíades. Aquest esperit m’inspira molt, i a més l’arquitecte de la Fundació, Josep Lluís Sert, va viure a Eivissa als anys trenta. Va estudiar l’arquitectura de la casa pagesa i va escriure diversos textos i manifestos sobre com preservar l’essència d’aquesta arquitectura mentre es modernitzava. Als anys seixanta, va escriure una carta alertant de la pèrdua d’identitat eivissenca i dels perills del turisme. Em sembla molt fort que una persona de fora ho veiés amb tanta claredat i actués en conseqüència. Per tancar el cercle, en Sert està enterrat al meu poble, Jesús (Eivissa). M’agrada pensar que recullo el seu testimoni i perpetuo el seu discurs.

La teva música sembla dialogar amb moltes altres disciplines i universos creatius. De quina manera t’alimentes de la literatura —com la de l’escriptor beat Gary Snyder—, de la filosofia, de la pintura, o fins i tot de corrents tan diverses com el house progressiu de The Blaze o el reggaeton experimental de l’Arca? Com es creuen totes aquestes influències en el teu procés creatiu?

El que m’agrada de fer música és que puc escriure, fer fotos, vídeo, assaig… Al final, es tracta de defensar la meva tesi. En Gary Snyder em va acostar al budisme i m’interessa molt la seva relació amb la natura i la divinitat. És el que intento fer jo amb Eivissa, però sense caure en discursos new age. Com he dit abans parlant de l’arquitectura d’en Sert i de la pintura de Miró, tot convergeix. D’artistes com Arca, Ralphie Choo o fins i tot Guitarricadelafuente, el que m’atrau és la sensació de llibertat que transmeten, i és això mateix el que intento fer amb les meves cançons.

Quina és la història darrere la portada del senzill?

És un homenatge a Joan Miró. El disc està dividit en tres capítols, i cadascun està associat a un color. Aquest primer capítol està vinculat amb el blau: el blau que cal travessar per tornar, però també el blau de casa, clar.